L’estratègica situació de Guardamar al costat de la gola del riu Segura a la Mediterrània i els recursos naturals del seu entorn han afavorit un assentament quasi ininterromput d’homes i cultures des de la protohistòria fins als nostres dies, destacant-hi fenicis, ibers, romans i àrabs.
La fundació de Guardamar com a vila cristiana de nova planta va tenir lloc per mandat d’Alfons X cap a 1271, sent els primers pobladors colons catalans que van ser portats pel rei Jaume I. L’etapa de domini castellà, no obstant això, va ser curta ja que en 1296, Jaume II annexà la població a la corona d’Aragó, atorgant-li els furs de València i el privilegi de Vila-Real. Per la seua posició estratègica, la vila murada es converteix en el port i en la plaça forta litoral més important per a la defensa d’Oriola, fins que en 1331 és saquejada i incendiada pels granadins de Reduà. Finalment, durant la guerra dels Dos Peres, és reduïda a la categoria de vilatge sota la jurisdicció d’Oriola. No va ser fins a 1692 que va aconseguir segregar-se d’Oriola per privilegi de Carles II.
La destrucció i abandó de la vila murallada de Guardamar es va produir com a conseqüència dels terratrèmols de 1829, que van obligar els seus habitants a desplaçar-se al pla i a construir una població de nova planta. L’urbanisme actual és el resultat de la trama urbana dissenyada per l’enginyer Larramendi.
A la darreria del segle XIX, Guardamar va patir la invasió de les arenes. En aquell moment posseïa un singular paisatge desèrtic localitzat entre el poble, la gola del riu i la mar. L’Enginyer Forestal D. Francesc Mira es va fer càrrec de frenar l’avanç de les dunes, que arruïnaven els conreus i que, fins i tot, havien sepultat unes quantes cases del poble. La repoblació forestal va donar com a resultat la creació de 14 km de contraduna i la repoblació de 800 hectàrees, cosa que va convertir el paisatge desèrtic de Guardamar en un bosc litoral atapeït.